Sus datos personales forman parte de ficheros responsabilidad de FUNDACIÓN ECOLOGÍA Y DESARROLLO, único destinatario de la información en parte aportada voluntariamente.
Estos ficheros se utilizan con la finalidad exclusiva de la gestión de contactos y correos electrónicos, así como el envío de publicaciones y eventos relacionados con nuestra entidad, lo cual no puede llevarse a cabo sin sus datos personales. Los derechos de acceso, rectificación, cancelación y oposición pueden ser ejercidos mediante escrito dirigido a Plaza San Bruno nº 9, 1º-1ª - 50001 - ZARAGOZA (Zaragoza), ecodes@ecodes.org
Por favor, si no desea recibir más información de Ecología y Desarrollo indíquelo en ecodes@ecodes.org.
Revista esPosible n 21 - El empleo verde abre caminos a las personas con discapacidad
Publicat per Morvedre.Info a 19:57Contemplar l'Evangeli d'avui
Dia litúrgic: 30 de Novembre: Sant Andreu, apòstol
Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. Ells deixaren immediatament la barca i el pare i el van seguir.
Comentari: Prof. Dr. Mons. Lluís CLAVELL (Roma, Itàlia)
«Us faré pescadors d'homes»
Avui és la festa de sant Andreu apòstol, una festa celebrada de manera solemne entre els cristians d'Orient. Va ser un dels dos primers joves que van conèixer Jesús a la vora del riu Jordà i que varen tenir una llarga conversa amb Ell. De seguida va cercar el seu germà Pere, tot dient-li «Hem trobat el Messies» i el dugué a Jesús (Jn 2,41). Poc temps després, Jesús cridà aquests dos germans pescadors amics seus, com llegim en l'Evangeli d'avui: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes» (Mt 4,19). Al mateix poble hi havia un altre parell de germans, Jaume i Joan, companys i amics del primers, i pescadors com ells. Jesús els crida també a seguir-lo. És ben bonic llegir que ells ho deixen tot i el segueixen "immediatament", paraula que es repeteix per ambdós casos. A Jesús no se li ha de dir: "després", "més endavant", "ara tinc massa feina"...
També a cadascú de nosaltres —a tots els cristians— Jesús ens demana cada dia que posem al seu servei tot el que som i tenim —això vol dir deixar-ho tot, no tenir res com a propi— per tal que, tot vivint amb Ell les tasques de la nostra feina professional i de la nostra família, siguem "pescadors d'homes". Què vol dir ser "pescadors d'homes"? Una bonica resposta pot ser un comentari de sant Joan Crisòstom. Aquest Pare i Doctor de l'Església diu que Andreu no sabia explicar-li bé al seu germà Pere qui era Jesús i, per això, el «va portar a la mateixa font de la llum», que és Jesucrist. "Pescar homes" vol dir ajudar tots els qui ens envolten en la família i en el treball que trobin el Crist que és l'única llum pel nostre camí.
Contemplar l'Evangeli d'avui
Dia litúrgic: Dimarts I d'Advent
Comentari: Abbé Jean GOTTIGNY (Bruselas, Bèlgica)
«T'enalteixo, Pare»
Avui llegim un extracte del capítol 10 de l'Evangeli segons sant Lluc. El Senyor ha enviat setanta i dos deixebles als llocs a on Ell mateix ha d'anar. I retornen exultants. Tot oint-los contar els seus fets i gestes, «Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: 'T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra'» (Lc 10,21).
La gratitud és una de les facetes de la humilitat. La persona arrogant considera que no deu res a ningú. Però per tal d'esdevenir agraïts, abans de res, cal ésser capaços de descobrir la nostra petitesa. "Gràcies" és una d'aquelles paraules que ensenyem als nens. «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Lc 10,21).
Benet XVI, en parlar de l'actitud d'adoració, afirma que ella pressuposa una «reconeixença de la presència de Déu, Creador i Senyor de l'univers. És un reconeixement ple de gratitud, que brolla des del més pregon del cor i abasta tot l'ésser, perquè l'home solament pot realitzar-se plenament a si mateix adorant i estimant Déu per damunt de totes les coses».
Una ànima sensible experimenta la necessitat de palesar el seu reconeixement. És l'única cosa que els homes podem fer per tal de respondre als favors divins. «Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7). Sens dubte, ens cal «donar gràcies a Déu Pare, a través del seu Fill, en l'Esperit Sant; amb la gran misericòrdia amb què ens ha estimat, ha sentit compassió de nosaltres, i quan érem morts pels nostres pecats, ens ha fet reviure amb el Crist per tal que siguem en Ell una nova creació» (Sant Lleó Magne).
Contemplar l'Evangeli d'avui
Dia litúrgic: Dilluns I d'Advent
Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien: «Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel».
Comentari: Mn. Joaquim MESEGUER García (Sant Quirze del Vallès, Barcelona, Espanya)
«Us ho dic amb tota veritat: No he trobat dintre d'Israel ningú que tingués tanta fe»
Avui, Cafar-Naüm és la nostra ciutat i el nostre poble, on hi ha persones malaltes, conegudes unes, anònimes altres, sovint oblidades a causa del ritme frenètic que caracteritza la vida actual: carregats de feina, anem corrent sense parar i sense pensar en aquells que, per raó de la seva malaltia o d'una altra circumstància, queden al marge i no poden seguir aquest ritme. Tanmateix, Jesús ens dirà un dia: «Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi» (Mt 25,40). El gran pensador Blaise Pascal recull aquesta idea quan afirma que «Jesucrist, en els seus fidels, es troba a l'agonia de Getsemaní fins a la fi dels temps».
El centurió de Cafar-Naüm no s'oblida del seu criat prostrat al llit, perquè l'aprecia. Malgrat ser més poderós i tenir més autoritat que el seu servent, el centurió agraeix tots els seus anys de servei i li té una gran estima. Per això, mogut per l'estima, s'adreça a Jesús, i en presència del Salvador arriba a fer una extraordinària confessió de fe, recollida per la litúrgia Eucarística: «Senyor; jo no sóc digne que entreu a casa meva: Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà bo» (Mt 8,8). Aquesta confessió es fonamenta en l'esperança; brolla de la confiança posada en Jesucrist, i alhora també del seu sentiment d'indignitat personal, que l'ajuda a veure la seva pobresa.
Només ens podem atansar a Jesucrist amb una actitud humil, com la del centurió. Així podrem viure l'esperança de l'Advent: esperança de salvació i de vida, de reconciliació i de pau. Solament pot esperar aquell que reconeix la seva pobresa i és capaç d'adonar-se que el sentit de la seva vida no està en ell mateix, sinó en Déu, tot posant-se a les mans del Senyor. Atansem-nos confiadament al Crist i, alhora fem nostra la pregària del centurió.
Contemplar l'Evangeli d'avui
Dia litúrgic: Diumenge I (B) d'Advent
Comentari: Mn. Antoni CAROL i Hostench (Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Espanya)
«Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment»
Avui, en aquest diumenge primer d'Advent, l'Església comença a recórrer un nou any litúrgic. Entrem, per tant, en uns dies d'especial expectació, renovació i preparació.
Jesús adverteix que «no sabeu quan serà el moment» (Mc 13,33). Sí, en aquesta vida hi ha un moment decisiu. Quan serà? No ho sabem. El Senyor ni tan sols volgué revelar el moment en què s'hauria de produir el final del món.
En fi, tot això ens mena envers una actitud d'expectació i de conscienciació: «No fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint» (Mc 13,36). El temps en aquesta vida és temps per al lliurament, per a la maduració de la nostra capacitat d'estimar; no és pas un temps per a l'entreteniment. És un temps de "nuviatge" com a preparació per al temps de les "noces" en el més enllà en comunió amb Déu i tots els sants.
La vida, però, és un constant començar i recomençar. El fet és que passem per molts moments decisius: potser cada dia, cada hora i cada minut han d'esdevenir un temps decisiu. Molts o pocs, però —en definitiva— dies, hores i minuts: és aquí, en el moment concret, on ens espera el Senyor. «En la vida nostra, en la vida dels cristians, la conversió primera —aquest moment únic, que cadascú recorda i en el qual hom feu clarament allò que el Senyor ens demana— és important; però encara són més importants, i més difícils, les successives conversions» (Sant Josepmaria).
En aquest temps litúrgic ens preparem per a celebrar el gran "adveniment": la vinguda del Nostre Amo. "Nadal", "Nativitas": tant de bo que cada jornada de la nostra existència sigui un "naixement" a la vida d'amor! Potser fer de la nostra vida un permanent "Nadal" sigui la millor manera de no dormir. La nostra Mare Santa Maria vetlla per nosaltres!
Hello Mohan
Thank you for submitting your information for potential employment opportunities.
We look forward to reviewing your application,
but can not do so until you complete our internal application.
The pay range for available positions range from $35.77 per hour to $57.62 per hour.
Prior to begin able to be considered, you will first need you to formally apply.
Please go here to begin the process:
http://widg.me/Kr5lg
Also, the following perks are potentially available:
- Paid Time Off
- Health Benefits Package
- Higher than average salaries
- Tuition Reimbursement
- Extensive 401(k)program
Please take the time to follow the directions and complete the entire application process.
*****
Best Regards,
Rock Cruit Management
Contemplar l'Evangeli d'avui
Dia litúrgic: Dissabte XXXIV durant l'any
Comentari: Mn. Antoni CAROL i Hostench (Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Espanya)
«Vetlleu i pregueu en tot moment»
Avui, el darrer dia del temps ordinari, Jesús ens adverteix amb tota claredat sobre la sort del nostre pas per aquesta vida. Si ens entossudim, obstinadament, en viure absorbits per la immediatesa dels afanys de la vida, arribarà el darrer dia de la nostra existència terrenal tan sobtadament que la mateixa ceguesa de la nostra golafreria ens impedirà de reconèixer el mateix Déu, que vindrà (perquè aquí estem de passada, ho sabies?) per tal d'emportar-nos envers la intimitat del seu Amor infinit. Serà quelcom així com el que li passa a un nen malcriat: tan entretingut es troba amb les "seves" joguines, que a la fi oblida la tendresa dels seus pares i la companyonia dels seus amics. Quan se n'adona, plora desconsolat per la seva inesperada solitud.
L'antídot que ens ofereix Jesús és igualment clar: «Vetlleu, doncs, i pregueu en tot moment» (Lc 21,36). Vetllar i pregar... El mateix advertiment que donà als seus Apòstols la nit en què fou traït. L'oració té un component admirable de profecia, molts cops oblidat en la predicació, és a dir, de passar del mer "veure" al "mirar" la quotidianitat en la seva més profunda realitat. Tal com escriví Evagri Póntic, «la vista és el millor de tots els sentits; la pregària és la més divina de totes les virtuts». Els clàssics de l'espiritualitat l'anomenen "visió sobrenatural", mirar amb els ulls de Déu. O el que és el mateix, conèixer la Veritat: de Déu, del món, d'un mateix. Els profetes foren, no solament els qui "predeien allò que estava per arribar", sinó també els qui sabien interpretar el present en la seva justa mesura, abast i densitat. Resultat: saberen reconduir la història, amb l'ajut de Déu.
Tantes vegades ens lamentem de la situació del món. —Fins a on anirem a parar?, diem. Avui, és el darrer jorn del temps ordinari, és dia també de resolucions definitives. Potser que ja és l'hora que algú més estigui prompte a aixecar-se de la seva embriaguesa del present i es posi mans a l'obra d'un millor futur. —Vols ser tu? Doncs, ànim!, i que Déu et beneeixi.
Contemplar l'Evangeli d'avui
Dia litúrgic: Divendres XXXIVdurant l'any
Comentari: Diaca Mn. Evaldo PINA FILHO (Brasília, Brasil)
«Quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu»
Avui, som convidats per Jesús a veure els senyals que es mostren en el nostre temps i època, i a reconèixer en ells la proximitat del Regne de Déu. La invitació és per a què fitem la nostra mirada en la figuera i en els altres arbres —«Mireu la figuera i els altres arbres» (Lc 21,29)— i per tal de fixar la nostra atenció en allò que percebem que succeeix en ells: «Quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop» (Lc 21,30). Les figueres començaven a fer la brotada; els brots començaven a sorgir. No es tractava solament de l'expectativa per les flors o els fruits que sorgien, era també el pronòstic de l'estiu, durant el qual tots els arbres "comencen a brotar".
Segons Benet XVI, «la Paraula de Déu ens impulsa a modificar el nostre concepte de realisme». En efecte, «realista és qui reconeix en el Verb de Déu el fonament de tot». Aquesta Paraula viva que ens mostra l'estiu com a senyal de proximitat i d'exuberància de la lluminositat és la pròpia Llum: «Quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu» (Lc 29,31). En aquest sentit, «ara, la Paraula no solament pot ser escoltada, no solament té una veu, sinó que té un rostre (...) que podem veure: Jesús de Natzaret» (Benet XVI).
La comunicació de Jesús amb el Pare fou perfecta; i el que Ell rebé del Pare, Ell ens ho donà, tot comunicant-se amb la mateixa perfecció amb nosaltres. D'aquesta manera, la proximitat del Regne de Déu —que fa palesa la lliure iniciativa de Déu que ve al nostre encontre— ha de moure'ns en la reconeixença d'aquest apropament, per tal que també nosaltres ens comuniquem amb el Pare per mitjà de la Paraula del Senyor —Verbum Domini— tot veient tots aquests senyals com a realització de les promeses del Pare en Crist Jesús.
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Contemplar l'Evangeli d'avui
Dia litúrgic: Dijous XXXIV durant l'any
»Ai de les qui esperin un fill o el criïn aquells dies! Perquè caurà una gran calamitat sobre el país i s'estendrà l'odi contra aquest poble: moriran víctimes de l'espasa o seran enduts captius per totes les nacions, i Jerusalem serà trepitjada pels pagans, fins que es compleixi el temps que Déu els ha concedit. Després hi haurà senyals prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta».
Comentari: Fra Lluc TORCAL Monjo de Monestir de Sta. Mª de Poblet (Santa Maria de Poblet, Tarragona, Espanya)
«Redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta»
Avui, llegint aquest sant Evangeli, ¿com no ens poden ser presents els moments actuals, cada vegada més plens d'amenaces i més tenyits de sang? «A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra» (Lc 21,25b-26a). Moltes vegades, la segona vinguda del Senyor ha estat representada amb les imatges més terrorífiques possibles, com sembla ésser en aquest Evangeli, sempre sota el signe de la por.
Però, és aquest el missatge que l'Evangeli ens adreça avui? Fixem-nos en les últimes paraules: «Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta» (Lc 21,28). El centre del missatge d'aquests darrers dies de l'any litúrgic no és la por sinó l'esperança de la futura alliberació, és a dir, l'esperança del tot cristiana de l'assoliment de la plena vida amb el Senyor, en la qual participaran també el nostre cos i el món que ens envolta. Els esdeveniments narrats en forma tan dramàtica volen indicar simbòlicament la participació de tota la creació en la segona vinguda del Senyor, com ja va participar en la primera vinguda, especialment en el moment de la seva passió, quan el cel s'enfosquí i la terra tremolà. La dimensió còsmica no quedarà abandonada a la fi dels temps, perquè és una dimensió que acompanya l'home des que entrà al Paradís.
L'esperança del cristià no és enganyosa, perquè quan tot això succeeixi —ens diu el mateix Senyor— «llavors, veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat» (Lc 21,27). No visquem angoixats per la segona vinguda del Senyor, per la seva Parusia: meditem, més aviat, les profundes paraules de sant Agustí que, ja al seu temps, es preguntava, veient els cristians atemorits pel retorn del Senyor: «Com pot l'Esposa tenir por del seu Espòs?».
Contemplar l'Evangeli d'avui
Dia litúrgic: Dimecres XXXIV durant l'any
Comentari: Rev. D. Manuel COCIÑA Abella (Madrid, Espanya)
«Amb la vostra perseverança salvareu la vida!»
Avui parem esment en aquesta breu i incisiva sentència de nostre Senyor, la qual se'ns clava a l'ànima, i en ferir-la ens fa pensar: ¿per què és tan important la perseverança?; ¿per què Jesús fa dependre la salvació de l'exercici d'aquesta virtut?
Perquè el deixeble no és més que el Mestre —«Tothom us odiarà per causa del meu nom» (Lc 21,17)—, i si el Senyor va ser signe de contradicció, els seus deixebles també ho serem necessàriament. Se n'apoderaran del Regne de Déu els qui fan violència, els qui lluiten contra els enemics de l'ànima, els qui lluiten amb energia aquesta "bellíssima guerra de pau i d'amor", com li agradava dir a sant Josepmaria Escrivà, en la qual consisteix la vida cristiana. No hi ha roses sense espines, i no és el camí cap al cel un viarany sense dificultats. Per això, sense la virtut cardinal de la fortalesa, les nostres bones intencions acabarien essent estèrils. I la perseverança forma part de la fortalesa. Concretament, ens empeny a tenir la força que cal per portar amb joia les contradiccions.
La perseverança en grau màxim es verifica a la creu. Per això, la perseverança confereix llibertat en atorgar la possessió d'un mateix mitjançant l'amor. La promesa del Crist és indefectible: «Amb la vostra perseverança salvareu la vida!» (Lc 21,19), i és així perquè el que ens salva és la Creu. És la força de l'amor el que ens dóna a cadascú l'acceptació pacient i joiosa de la voluntat de Déu, quan aquesta —com succeeix a la Creu— contraria en un primer moment la nostra pobra voluntat humana.
Tan sols en un primer moment, perquè després s'allibera l'energia desbordant de la perseverança que ens mena a comprendre la difícil ciència de la creu. Per això, la perseverança engendra paciència, la qual va més enllà de la simple resignació. Més encara, no té res a veure amb actituds estoiques. La paciència contribueix decisivament a entendre que la Creu, molt abans que dolor, és essencialment amor.
Qui va entendre millor que ningú aquesta veritat salvadora, la nostra Mare del Cel, ens ajudarà a nosaltres a comprendre-la.
evangeli.net
Benvolguts amics:
És una alegria anunciar-vos que s'han incorporat al nostre EQUIP de REDACTORS uns altres tres sacerdots. Els seus noms i llur origen són els següents:
• Fr. Gavan JENNINGS (Dublín, Irlanda)
• Fr. Damien LIN (Singapur)
• Fr. John Grieco (Chicago, Estados Unidos)
Ja és actualitzada l'opció del nostre menú DES D'ON REDACTEN? Aquí hi pots veure el mapamundi amb totes les procedències dels nostres redactors: cada cop hi ha més banderetes de països distints! Ja són 23!
Equip d'evangeli.net.
***
evangeli.net: "Contemplar l'Evangeli d'avui" (Evangeli + meditació) i "Master·evangeli.net" (Evangeli + teologia)
+ + + + +
Contemplar l'Evangeli d'avui
Dia litúrgic: Dimarts XXXIV durant l'any
Llavors li preguntaren: «Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?». Ell digué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: 'Sóc jo', i també: 'El temps arriba'. No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida». Després els va dir: «Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel».
Comentari: Mn. Antoni ORIOL i Tataret (Vic, Barcelona, Espanya)
«No en quedarà pedra sobre pedra»
Avui escoltem astorats la severa advertència del Senyor: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat» (Lc 21,6). Aquestes paraules de Jesús es troben als antípodes d'una així anomenada "cultura del progrés indefinit de la humanitat" o, si voleu, d'uns quants capdavanters tecnocientífics i políticomilitars de l'espècie humana, en imparable evolució.
Des d'on? Fins on? Això ningú no ho sap ni ho pot saber, llevat, en darrer terme, d'una suposada matèria eterna que nega Déu usurpant-ne, tanmateix, els atributs. Com intenten de fer-nos combregar amb rodes de molí els qui refusen de combregar amb la finitud i precarietat que són pròpies de la condició humana!
Nosaltres, deixebles del Fill de Déu fet home, de Jesús, escoltem les seves paraules i, fent-les ben nostres, les meditem. Heus ací que ens diu: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar!» (Lc 21,8). Ens ho afirma Aquell que ha vingut a donar testimoni de la veritat, tot afirmant que els qui són de la veritat escolten la seva veu.
I heus aquí també que ens assevera: «La fi no vindrà de seguida» (Lc 21,9). La qual cosa vol dir, d'una banda, que disposem d'un temps de salvació i que ens cal aprofitar-lo; i, de l'altra, que, de totes passades, la fi vindrà. Sí, Jesús, vindrà «a judicar els vius i els morts», com professem en el Credo.
Lectors de Contemplar l'Evangeli d'avui, benvolguts germans i amics: uns versets més endavant del fragment que ara comento, Jesús ens estimula i consola amb aquestes altres paraules que, en nom seu, us repeteixo: «Amb la vostra perseverança salvareu la vostra vida!» (Lc 21,19).
Nosaltres, fent-li cordial ressò, amb l'energia d'un himne cristià i català, ens exhortem els uns als altres: «Perseverem, que ja amb la mà toquem el cim!».
Contemplar l'Evangeli d'avui
Dia litúrgic: Dilluns XXXIV durant l'any
Comentari: Mn. Àngel Eugeni PÉREZ i Sánchez (Barcelona, Espanya)
«Ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure»
Avui, com moltes vegades, les coses petites passen desapercebudes: petites almoines, petits sacrificis, petites pregàries (jaculatòries); però el que sembla petit i poc important representa sovint l'ordit i també el coronament de les obres mestres: tant de les grans obres d'art com de l'obra màxima de la santedat personal.
Pel fet de passar desapercebudes aquestes coses petites, llur rectitud d'intenció està garantida: no busquem pas amb elles el reconeixement d'altri ni la glòria humana. Només Déu les descobrirà en el nostre cor, de la mateixa manera que només Jesús veié la generositat de la viuda. És més que segur que la pobra dona no va anunciar el seu gest tocant la trompeta, i fins i tot és possible que experimentés una sensació de ridícul i passés gran vergonya davant la mirada dels rics, que feien donatius esplèndids a la sala del tresor del temple, tot fent notar llur acció. Tanmateix, la seva generositat, que la va dur a treure forces enmig de la seva indigència, meresqué la lloança del Senyor: «Us asseguro amb tota veritat que aquesta viuda pobra ha tirat més que tots els altres. Tots aquests han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure» (Lc 21,3-4).
La generositat de la viuda pobra és una bona lliçó per a nosaltres, els deixebles del Crist. Podem donar moltes coses, com la gent rica que «tirava les seves ofrenes a la sala del tresor» (Lc 21,1). Però res de tot això no tindrà valor si tan sols donem "d'allò que ens sobra", sense amor ni esperit generós, sense oferir-nos nosaltres mateixos. Diu sant Agustí: «Ells posaven llur vista en les grans ofrenes dels rics i els lloaven per això. Encara que després veieren la viuda, ¿quants van veure aquelles dues monedes?... Ella va donar tot el que tenia. En tenia molt, puix tenia Déu al seu cor. Val més tenir Déu a l'ànima que or dins de l'arca». Ben cert: Siguem generosos amb Déu i Ell ho serà més amb nosaltres.
Contemplar l'Evangeli d'avui
Dia litúrgic: Diumenge XXXIV dedurant l'any: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món (A)
»Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: 'Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm'. Llavors els justos li respondran: 'Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?'. El rei els respondrà: 'Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu'.
»Després dirà als de la seva esquerra: 'Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. Llavors ells li respondran: 'Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?'. Ell els contestarà: 'Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi' I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna».
Comentari: P. Antoni POU OSB Monjo de Montserrat (Montserrat, Barcelona, Espanya)
«Tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu»
Avui, Jesús ens parla del judici definitiu. I amb aqueixa il·lustració metafòrica d'ovelles i cabres, en fa veure que es tractarà d'un judici d'amor. «Serem jutjats sobre l'amor», ens diu sant Joan de la Creu.
Com diu un altre místic, sant Ignasi de Loyola en la seva meditació Contemplación para alcanzar amor, l'amor s'ha de posar més en les obres que en les paraules. I l'Evangeli d'avui és ben il·lustratiu. Cada obra de caritat que fem, la fem a Crist mateix: «(...) Perquè tenia fam, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; era a la presó, i vinguéreu a veure'm» (Mt 25,34-36). Més encara: «Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi» (Mt 25,40).
Aquest passatge evangèlic, que ens fa tocar ben de peus a terra, posa la festa del judici de Crist Rei en el seu lloc. La reialesa de Crist és tota una altra cosa que la prepotència, és simplement la realitat fonamental de l'existència: l'amor tindrà la darrera paraula.
Jesús ens mostra que el sentit de la reialesa -o potestat- és el servei als altres. Ell afirmà de sí mateix que era Mestre i Senyor (cf. Jn 13,13), i també que era Rei (cf. Jn 18,37), però exercí el seu mestratge rentant els peus dels deixebles (cf. Jn 13,4 ss.), i regnà donant la vida. Jesucrist regna, primer, des d'un humil bressol (una menjadora!) i, després, des d'un tron força incòmode, és a dir, la Creu.
Sobre de la creu hi havia el cartell que deia «Jesús de Natzaret, Rei dels jueus» (Jn 19,19): el que l'aparença semblava negar, la realitat fonda del misteri de Déu ho confirmava, ja que Jesús en la seva Creu regna i el seu amor ens jutja. «Serem jutjats sobre l'amor».








