Contemplar l'Evangeli d'avui

Subscriure un amic

Suspensió temporal

Donar de baixa

Contemplar l'Evangeli d'avui

Dia litúrgic: Dimarts XXII de durant l'any

Escoltar en àudio

Text de l'Evangeli (Lc 4,31-37): En aquell temps, Jesús va baixar a Cafarnaüm, població de Galilea, i els dissabtes hi ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè parlava amb autoritat. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un dimoni, un esperit maligne, que es posà a cridar amb tota la força: «Ah! Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!». Però Jesús el va increpar dient: «Calla i surt d'aquest home!». Llavors el dimoni el llançà allà al mig i en va sortir sense fer-li cap mal. Tots quedaren molt sorpresos i comentaven entre ells: «Què és tot això? Dóna ordres amb autoritat i amb poder als esperits malignes i els fa sortir!». I la seva fama s'escampava per tots els indrets d'aquella regió.

Comentari: Mn. Joan BLADÉ i Piñol (Barcelona, Espanya)

La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè parlava amb autoritat

Avui veiem com l'activitat d'ensenyar fou per a Jesús la missió central de la seva vida pública. La prèdica, però, de Jesús era molt distinta a la dels altres mestres i això feia que la gent se n'estranyés i se n'admirés. Certament, tot i que el Senyor no havia estudiat (cf. Jn 7,15), desconcertava amb els seus ensenyaments, perquè «parlava amb autoritat» (Lc 4,32). El seu estil de parlar tenia l'autoritat de qui se sap el “Sant de Déu”.

Precisament, aquella autoritat del seu parlar era el que donava força al seu llenguatge. Utilitzava imatges vives i concretes, sense sil·logismes ni definicions; paraules i imatges que extreia de la mateixa naturalesa quan no de la Sagrada Escriptura. No hi ha dubte que Jesús era bon observador, home proper a les situacions humanes: al mateix temps que el veiem ensenyant, també el contemplem a prop de les persones tot fent-los el bé (amb guaricions de malalties, amb expulsions de dimonis, etc.). Llegia en el llibre de la vida de cada dia experiències que li servien després per a ensenyar. Tot i aquest material tant elemental i “rudimentari”, la paraula del Senyor era sempre profunda, inquietant, radicalment nova, definitiva.

La cosa més gran del parlar de Jesucrist era el compaginar l'autoritat divina amb la més increïble senzillesa humana. Autoritat i senzillesa eren possibles en Jesús gràcies al coneixement que tenia del Pare i la seva relació d'amorosa obediència amb Ell (cf. Mt 11,25-27). És aquesta relació amb el Pare el que explica l'harmonia única entre la grandesa i la humilitat. L'autoritat del seu parlar no s'ajustava als paràmetres humans; no hi havia competència, ni interessos personals o lluïssor. Era una autoritat que es manifestava tant en la sublimitat de la paraula o de l'acció com en la humiliat i senzillesa. No hi va haver en els seus llavis ni la lloança personal, ni altivesa, ni crits. Mansuetud, dolcesa, comprensió, pau, serenor, misericòrdia, veritat, llum, justícia... foren l'aroma que envoltava l'autoritat dels seus ensenyaments.

T'ha agradat especialment aquest comentari?

Contemplar l'Evangeli d'avui

Subscriure un amic

Suspensió temporal

Donar de baixa

Contemplar l'Evangeli d'avui

Dia litúrgic: Dilluns XXII de durant l'any

Escoltar en àudio

Text de l'Evangeli (Lc 4,16-30): En aquell temps, Jesús se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor».

Després plegà el volum, el retornà a l'ajudant de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Ell. Aleshores començà dient-los: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». Tothom l'aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. I deien: «¿No és el fill de Josep, aquest?». Ell els digué: «Ben segur que m'aplicareu aquella dita: ‘Metge, cura't a tu mateix!’. Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, fes-ho també aquí al teu poble». I afegí: «Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria.

En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar».

Comentari: Mn. David AMADO i Fernández (Barcelona, Espanya)

Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar

Avui «es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar» (Lc 4,21). Amb aquestes paraules, Jesús comenta a la sinagoga de Natzaret un text del profeta Isaïes: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m'ha ungit» (Lc 4,18). Aquestes paraules tenen un sentit que sobrepassa el concret moment històric en què foren pronunciades. L'Esperit Sant habita plenament en Jesucrist, i és Ell qui l'envia als creients.

Però, a més, totes les paraules de l'Evangeli tenen una actualitat eterna. Són eternes perquè han estat pronunciades per l'Etern, i són actuals perquè Déu fa que es compleixin en tots els temps. Quan escoltem la Paraula de Déu, hem de rebre-la no com un discurs humà, sinó com una Paraula que té un poder transformador en nosaltres. Déu no parla a la nostra oïda, sinó al nostre cor. Tot el que diu està profundament ple de sentit i d'amor. La Paraula de Déu és una font inexhaurible de vida: «És més el que deixem que el que capim, tal com els assedegats que beuen en una font» (Sant Efrem). Les seves paraules surten del cor de Déu. I, d'aquest cor, del si de la Trinitat, vingué Jesús —la Paraula del Pare— als homes.

Per això, cada dia, quan escoltem l'Evangeli, hem de poder dir com Maria: «Que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38); a la qual cosa respondrà Déu: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». Ara bé, per tal que la Paraula sigui eficaç en nosaltres, cal desprendre's de tot prejudici. Els contemporanis de Jesús no ho entengueren, perquè el fitaven només amb ulls humans: «¿No és el fill de Josep, aquest?» (Lc 4,22). Veien la humanitat del Crist, però no advertiren la seva divinitat. Sempre que escoltem la Paraula de Déu, més enllà de l'estil literari, de la bellesa de les expressions o de la singularitat de la situació, hem de saber que és Déu qui ens parla.

T'ha agradat especialment aquest comentari?

Contemplar l'Evangeli d'avui

Subscriure un amic

Suspensió temporal

Donar de baixa

Contemplar l'Evangeli d'avui

Dia litúrgic: Diumenge XXII (C) de durant l'any

Escoltar en àudio

Text de l'Evangeli (Lc 14,1.7-14): Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d'un dels principals fariseus. Ells l'estaven observant. Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: ‘Cedeix-li el lloc’, i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: ‘Amic, puja més amunt’. Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

Després digué al qui l'havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos!».

Comentari: Mn. Enric PRAT i Jordana (Sort, Lleida, Espanya)

Jesús notà que els convidats havien escollit els primers llocs

Avui, Jesús ens dóna una lliçó magistral: no cerqueu el primer lloc: «Quan algú et convida a un banquet de noces no et posis al primer lloc» (Lc 14,8). Jesucrist sap que ens agrada posar-nos en el primer lloc: als actes públics, a les tertúlies, a casa nostra, a taula... Ell coneix la nostra tendència a sobrevalorar-nos per vanitat, o encara, per orgull mal dissimulat. Anem en compte, però, amb els honors, ja que «el cor resta encadenat allà on troba la possibilitat de fruïció» (Sant Lleó el Gran).

¿Qui ens ha dit, en efecte, que no hi ha col·legues amb més mèrits o amb més categoria personal? No es tracta, doncs, del fet esporàdic, sinó de l'actitud assumida de tenir-nos pels més llestos, els més importants, els més carregats de mèrits, els qui tenim més raó; pretensió que suposa una visió estreta de nosaltres mateixos i del que ens envolta. De fet, Jesús ens convida a la pràctica de la humilitat perfecta, que consisteix a no judicar-nos ni judicar els altres, i a prendre consciència de la nostra insignificança individual en el concert global del cosmos i de la vida.

Llavors, el Senyor, ens proposa que, per precaució, elegim el darrer lloc, perquè, si bé desconeixem la realitat íntima dels altres, sabem prou que nosaltres som irrellevants en el gran espectacle de l'univers. Per tant, posar-nos al darrer lloc, és anar a la segura. No fos cas que el Senyor, que ens coneix a tots des de les nostres intimitats, ens hagués de dir: «‘Cedeix-li el lloc’, i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit» (Lc 14,9).

En la mateixa línia de pensament, el Mestre ens convida a posar-nos amb tota humilitat al costat dels preferits de Déu: pobres, invàlids, coixos i cecs, i a igualar-nos amb ells fins a trobar-nos bé enmig dels qui Déu estima amb especial tendresa, i a superar tota repugnància i vergonya de compartir amb ells taula i amistat.

T'ha agradat especialment aquest comentari?

Contemplar l'Evangeli d'avui

Subscriure un amic

Suspensió temporal

Donar de baixa

Contemplar l'Evangeli d'avui

Dia litúrgic: Dissabte XXI de durant l'any

Escoltar en àudio

Text de l'Evangeli (Mt 25,14-30): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat—, i després se'n va anar. Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.

»Al cap de molt de temps arriba l'amo d'aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient: ‘Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n'he guanyat cinc més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’. Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué: ‘Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n'he guanyat dos més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’. Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué: ‘Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu’. Però l'amo li va respondre: ‘Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’».

Comentari: Mn. Albert SOLS i Lúcia (Barcelona, Espanya)

Un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar el seus béns

Avui, contemplem la paràbola dels talents. En Jesús apreciem com un moment de canvi d'estil en el seu missatge: l'anunci del Regne ja no es limita tant a senyalar la seva proximitat com a la descripció del seu contingut mitjançant narracions: és l'hora de les paràboles!

Un gran home decideix emprendre un llarg viatge, i confia tot el patrimoni als seus servents. Podia haver-lo distribuït en parts iguals, però no ho feu així. Donà a cada un segons llur capacitat (cinc, dos i un talents). Amb aquells diners podia cada servent capitalitzar l'inici d'un bon negoci. Els dos primers es llençaren a l'administració dels dipòsits, però el tercer —per por o per peresa— preferí guardar-lo bo i eludint tota inversió: es tancà en la comoditat de la seva pobresa.

El senyor tornà i... exigí la rendició de comptes. Premià la valentia dels dos primers, que duplicaren el dipòsit confiat. El tracte amb el criat “prudent” fou molt distint.

Dos mil anys després, el missatge de la paràbola segueix tenint una gran actualitat. Les modernes democràcies caminen envers una progressiva separació entre Església i els Estats. Això no és dolent, tot el contrari. Amb tot, aquesta mentalitat global i progressiva amaga un efecte secundari, perillós per als cristians: esdevenir la imatge viva d'aquell tercer criat a qui l'amo (figura bíblica de Déu Pare) reprotxà amb gran severitat. Sense malícia, per pura comoditat o per por, tenim el perill d'amagar i reduir la fe cristiana a l'entorn privat de família i amics íntims. L'Evangeli no pot restar en una lectura i estèril contemplació. Hem d'administrar amb valentia i risc la nostra vocació cristiana en el propi ambient social i professional, tot proclamant la figura del Crist amb les paraules i el testimoni.

Comenta sant Agustí: «Aquells qui prediquem la paraula de Déu als pobles no estem tan allunyats de la condició humana i de la reflexió recolzada en la fe que no advertim els nostres perills. Però ens consola el que, on és el nostre perill per causa del ministeri, allí tenim l'ajut de les vostres oracions».

T'ha agradat especialment aquest comentari?

Contemplar l'Evangeli d'avui

Subscriure un amic

Suspensió temporal

Donar de baixa

Contemplar l'Evangeli d'avui

Dia litúrgic: Divendres XXI de durant l'any

Escoltar en àudio

Text de l'Evangeli (Mt 25,1-13): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs. N'hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes. Com que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. A mitjanit es va sentir un clam: ‘L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!’. Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. Les noies sense seny van dir a les assenyades: ‘Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen’. Les assenyades respongueren: ‘Potser no n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu’. Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres noies i deien: ‘Senyor, Senyor, obre'ns!’. Però ell va respondre: ‘Us asseguro que no us conec’. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora».

Comentari: Mn. Joan Ant. MATEO i García (La Fuliola, Lleida, Espanya)

Us asseguro que no us conec

Avui, Divendres XXI del temps de durant l'any, el Senyor ens recorda a l'Evangeli que cal estar sempre vigilants i preparats per trobar-nos amb Ell. A mitjanit, a qualsevol moment, poden trucar a la porta i convidar-nos a sortir a rebre el Senyor. La mort no demana cita prèvia. De fet, «no sabeu ni el dia ni l'hora» (Mt 25,13).

Vigilar no significa viure amb por i angoixa. Vol dir viure de manera responsable la nostra vida de fills de Déu, la nostra vida de fe, esperança i caritat. El Senyor espera contínuament de nosaltres la nostra resposta de fe i amor, constants i pacients, enmig de les ocupacions i preocupacions que van teixint el nostre viure.

I aquesta resposta només la podem donar nosaltres, tu i jo. Ningú ho pot fer en lloc nostre. Això és el que significa la negativa de les verges prudents a cedir el seu oli per la llàntia apagada de les verges nècies: «Val més que aneu als qui en venen i us en compreu» (Mt 25,9). Així, la nostra resposta a Déu és personal i intransferible.

No esperem per un “demà” —que potser no vindrà— per a encendre la llàntia del nostre amor per l'Espòs. Carpe diem! Cal viure en cada segon de la nostra vida tota la passió que un cristià ha de sentir pel seu Senyor. És una dita coneguda, però que no està malament que la recordem: «Viu cada dia de la teva vida com si fos el primer dia de la teva existència, com si fos l'únic dia de què disposem, com si fos el darrer dia de la nostra vida». Una crida realista a la conversió necessària i raonable que hem de portar a terme.

Què Déu ens faci la gràcia en la seva gran misericòrdia que no hàgim de sentir en l'hora suprema: «Us asseguro que no us conec» (Mt 25,12), és a dir, «no heu tingut cap relació ni tracte amb mi». Tractem el Senyor en aquesta vida de manera que esdevinguem coneguts i amics seus en el temps i en la eternitat.

T'ha agradat especialment aquest comentari?

Contemplar l'Evangeli d'avui

Subscriure un amic

Suspensió temporal

Donar de baixa

Contemplar l'Evangeli d'avui

Dia litúrgic: Dijous XXI de durant l'any

Escoltar en àudio

Text de l'Evangeli (Mt 24,42-51): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada. ¿Qui és el servent fidel i assenyat a qui l'amo ha confiat la gent de casa seva perquè els doni l'aliment al temps degut? Feliç aquell servent que l'amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent era dolent i es deia: ‘El meu amo tarda’, i començava a pegar als seus companys, i se n'anava a menjar i beure amb els embriacs, vindrà l'amo el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels malvats. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents».

Comentari: Mn. Albert TAULÉ i Viñas (Barcelona, Espanya)

Estigueu a punt

Avui, el text evangèlic ens parla de la incertesa del moment en què vindrà el Senyor: «No sabeu quin dia vindrà» (Mt 24,42). Si volem que ens trobi vetllant en el moment de la seva arribada, no ens podem distreure ni adormir: cal estar sempre a punt. Jesús posa molts exemples d'aquesta atenció: el que vigila per si ve un lladre, el servent que vol complaure el seu amo... Potser avui ens parlaria d'un porter de futbol que no sap quan ni de quina direcció li vindrà la pilota...

Però, potser, abans hauríem d'aclarir de quina vinguda se'ns parla. ¿Es tracta de l'hora de la mort?; ¿es tracta de la fi del món? Certament, són vingudes del Senyor que Ell ha deixat expressament en la incertesa per a provocar en nosaltres una atenció constant. Però, fent un càlcul de probabilitats, potser ningú de la nostra generació serà testimoni d'un cataclisme universal que posi fi a l'existència de la vida humana en aquest planeta. I, pel que fa a la mort, això només serà una vegada i prou. Mentre això no arribi, ¿no hi ha cap altre vinguda més propera davant la qual ens cal estar sempre a punt?

«Com passen els anys! Els mesos es redueixen a setmanes, les setmanes a dies, els dies a hores, les hores a segons...» (Sant Francesc de Sales). Cada dia, cada hora, a cada instant, el Senyor és prop de la nostra vida. A través d'inspiracions internes, a través de les persones que ens envolten, dels fets que es van succeint, el Senyor truca a la nostra porta i, com diu l'Apocalipsi: «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20). Avui, si combreguem, això tornarà a passar. Avui, si escoltem pacientment els problemes que un altre ens confia o donem generosament el nostre diner per socórrer una necessitat, això tornarà a passar. Avui, si en la nostra pregària personal rebem —de sobte— una inspiració inesperada, això tornarà a passar.

T'ha agradat especialment aquest comentari?

Contemplar l'Evangeli d'avui

Subscriure un amic

Suspensió temporal

Donar de baixa

Contemplar l'Evangeli d'avui

Dia litúrgic: Dimecres XXI de durant l'any

Escoltar en àudio

Text de l'Evangeli (Mt 23,27-32): En aquell temps, Jesús digué: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d'ossos i de tota mena d'impuresa! Igualment vosaltres, de fora sembleu homes justos, però per dintre sou plens d'hipocresia i de maldat. Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que construïu monuments sepulcrals als profetes i decoreu les tombes dels justos, i dieu: ‘Si haguéssim viscut en temps dels nostres pares, no hauríem pres part al costat d'ells en la mort dels profetes’! Dient això doneu testimoni contra vosaltres mateixos que sou els fills dels qui van assassinar els profetes. Doncs bé, acabeu d'omplir la mesura dels vostres pares!».

Comentari: + Mn. Lluís ROQUÉ i Roqué (Manresa, Barcelona, Espanya)

Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites!

Avui, com els dies anteriors i els que segueixen, contemplem Jesús fora de si, condemnant actituds incompatibles amb un viure digne, no solament cristià, sinó també humà: «De fora sembleu homes justos, però per dintre sou plens d'hipocresia i de maldat» (Mt 23,28). Ve a confirmar que la sinceritat, la honradesa, la lleialtat, la noblesa..., són virtuts volgudes, estimades per Déu i, també, molt apreciades pels humans.

Per a no caure, doncs, en la hipocresia, he de ser molt sincer. Primer, amb Déu, perquè em vol net de cor i que detesti tota mentida per ser Ell totalment pur, la Veritat absoluta. Segon, amb mi mateix, per a no ser jo el primer enganyat, exposant-me a pecar contra l'Esperit Sant en no reconèixer els propis pecats ni manifestar-los amb claredat en el sagrament de la Penitència, o per no confiar prou en Déu, que mai no condemna al qui fa de fill pròdig ni perd ningú pel fet d'ésser pecador, sinó per no reconèixer-se'n. En tercer lloc, amb els altres, ja que també —com a Jesús— a tots ens posa fora de si la mentida, l'engany, la falta de sinceritat, d'honradesa, de lleialtat, de noblesa..., i, per això mateix, hem d'aplicar-nos el principi: «El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú».

Aquestes tres actituds —que podem considerar de sentit comú— les hem de fer nostres per a no caure en la hipocresia, i fer-nos càrrec que necessitem la gràcia santificant, degut al pecat original ocasionat pel “pare de la mentida”: el dimoni. Per això, farem cas a l'exhortació de sant Josepmaria: «A l'hora de l'examen vés previngut contra el dimoni mut»; tindrem també present a Orígenes, que diu: «Tota santedat fingida rau morta perquè no obra impulsada per Déu», i ens regirem, sempre, pel principi elemental i simple proposat per Jesús: «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no» (Mt 5,37).

Maria no es passa amb les paraules, però el seu sí al bé, a la gràcia, fou únic i verídic; el seu no al mal, al pecat, fou rotund i sincer.

T'ha agradat especialment aquest comentari?

Contemplar l'Evangeli d'avui

Subscriure un amic

Suspensió temporal

Donar de baixa

Contemplar l'Evangeli d'avui

Dia litúrgic: 24 d'Agost: Sant Bartomeu, apòstol

Escoltar en àudio

Text de l'Evangeli (Jn 1,45-51): En aquell temps, Felip va trobar Natanael i li digué: «Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret». Natanael li replicà: «De Natzaret en pot sortir res de bo?». Felip li diu: «Vine i ho veuràs». Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya». Li diu Natanael: «D'on em coneixes?». Jesús li respon: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera». Li diu Natanael: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel». Jesús li digué: «¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!». I afegí: «Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home».

Comentari: Mons. Christoph BOCKAMP Vicari Regional del Opus Dei a Alemanya (Bonn, Alemanya)

Vine i ho veuràs

Avui celebrem la festa de l'apòstol sant Bartomeu. L'evangelista sant Joan relata la seva primera trobada amb el Senyor amb tanta vivacitat que se'ns fa fàcil d'endinsar-nos en l'escena. Són diàlegs de cors joves, directes, francs... divins!

Jesús troba Felip casualment i li diu «segueix-me» (Jn 1,43). Poc després, Felip, entusiasmat per l'encontre amb Jesucrist, cerca el seu amic Natanael per tal de comunicar-li que —finalment— ha trobat aquell que Moisès i els profetes esperaven: «Jesús, fill de Josep, de Natzaret» (Jn 1,45). La resposta que rep no és entusiasta, sinó escèptica: «De Natzaret en pot sortir res de bo?» (Jn 1,46). A gairebé tot el món passa quelcom semblant. És freqüent que a cada ciutat, a cada poble hom pensi que de la ciutat, del poble veí no pot eixir res que pagui la pena... allí tots serien ineptes... I a l'inrevés.

Felip, però, no es desanima. I, ja que són amics, no dóna més explicacions, sinó que diu: «Vine i ho veuràs» (Jn 1,46). Va, i la seva primera trobada amb Jesús és el moment de la seva vocació. Allò que aparentment és una casualitat, en els plans de Déu, estava llargament preparat. Per a Jesús, Natanael no és un desconegut: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera» (Jn 1,48). De quina figuera? Potser era un lloc preferit de Natanael on acostumava dirigir-se quan volia reposar, pensar, romandre sol... Malgrat que sempre sota l'amorosa mirada de Déu. Com tots els homes, en tot moment. Però per tal d'adonar-se d'aquest amor infinit de Déu a cadascú, per tal d'ésser conscient que és a la meva porta i crida necessito una veu externa, un amic, un “Felip” que em digui: «Vine i ho veuràs». Algú que em porti al camí que sant Josepmaria descrivia així: Cercar Crist; trobar Crist; estimar Crist.

T'ha agradat especialment aquest comentari?

Contemplar l'Evangeli d'avui

Subscriure un amic

Suspensió temporal

Donar de baixa

Contemplar l'Evangeli d'avui

Dia litúrgic: Dilluns XXI de durant l'any

Escoltar en àudio

Text de l'Evangeli (Mt 23,13-22): En aquell temps, Jesús digué: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi. Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que recorreu mar i terra per guanyar un sol prosèlit i, quan el teniu, el feu mereixedor de l'infern el doble que vosaltres! Ai de vosaltres, guies cecs, que dieu: ‘Si algú fa una prometença jurant pel santuari, no està obligat a res; però si la fa jurant per l'or que hi ha al santuari, queda obligat’! Estúpids i cecs! Què és més important: l'or que hi ha al santuari o el santuari que fa sagrat l'or? I dieu encara: ‘Si algú fa una prometença jurant per l'altar, no està obligat a res, però si la fa jurant per l'ofrena que hi ha damunt l'altar, queda obligat’. Cecs! Què és més important: l'ofrena de damunt l'altar o l'altar que fa sagrada l'ofrena? Per tant, qui fa una prometença per l'altar, jura per l'altar i per tot el que hi és ofert, i qui fa una prometença pel santuari, jura pel santuari i per aquell qui hi resideix, i qui fa una prometença pel cel, jura pel tron de Déu i per aquell qui hi seu».

Comentari: P. Raimondo M. SORGIA Mannai OP (San Domenico di Fiesole, Florencia, Itàlia)

Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel

Avui, el Senyor ens vol il·luminar sobre un concepte que en si mateix és elemental, però que pocs arriben a aprofundir: guiar un altre vers un desastre no és guiar cap a la vida, sinó cap a la mort. Qui ensenya a morir o a matar els altres no és un mestre de vida, sinó un “assassí”.

El Senyor està avui —diríem— malhumorat, està justament enfadat amb els guies que extravien el proïsme i li treuen el gust per viure i, finalment, la vida mateixa: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que recorreu mar i terra per guanyar un sol prosèlit i, quan el teniu, el feu mereixedor de l'infern el doble que vosaltres!» (Mt 23,15).

Hi ha gent que intenta veritablement entrar en el Regne del cel, i treure-li aquesta il·lusió és una culpa certament greu. S'han apoderat de les claus d'entrada, però per a ells representen una “joguina”, quelcom cridaner per a tenir-ho penjat del cinturó i res més. Els fariseus persegueixen els individus, i els “cacen” per a portar-los a la pròpia convicció religiosa; no a la de Déu, sinó a la pròpia; per tal de convertir-los no en fills de Déu, sinó de l'infern. Llur orgull no eleva vers al cel, no condueix a la vida, sinó a la perdició. Quina errada tan greu!

«Guies cecs —els diu Jesús—, que coleu un mosquit i us empasseu un camell!» (Mt 23,24). Tot resta capgirat, revolt; el Senyor repetidament ha intentat destapar les orelles i desvetllar els ulls als fariseus, però diu el profeta Zacaries: «Ells no volgueren escoltar, es van girar d'esquena i es van tapar les orelles per no sentir-hi» (Za 7,11). Aleshores, en el moment del judici, el jutge emetrà una sentència severa: «No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!» (Mt 7,23). No és suficient saber més: cal saber la veritat i ensenyar-la amb humil fidelitat. Recordem la dita d'un autèntic mestre de la saviesa, sant Tomàs d'Aquino: «Mentre exalcen la pròpia bravesa, els superbs envileixen l'excel·lència de la veritat!».

T'ha agradat especialment aquest comentari?

Contemplar l'Evangeli d'avui

Subscriure un amic

Suspensió temporal

Donar de baixa

Contemplar l'Evangeli d'avui

Dia litúrgic: Diumenge XXI (C) de durant l'any

Escoltar en àudio

Text de l'Evangeli (Lc 13,22-30): En aquell temps, tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?». Jesús els contestà: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: ‘Senyor, obre'ns’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou’. Llavors us posareu a dir: ‘Hem menjat i hem begut amb vós, i heu ensenyat per les nostres places!’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!’. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers».

Comentari: Mn. Pedro IGLESIAS Martínez (Rubí, Barcelona, Espanya)

Senyor, ¿són pocs els qui se salven?

Avui, l'Evangeli ens situa davant del tema de la salvació de les ànimes. Aquest és el nucli del missatge del Crist i la “llei suprema de l'Església” (així ho afirma, sense anar més lluny, el mateix Codi de Dret Canònic). La salvació de l'ànima és una realitat quant a do de Déu, però per als qui encara no hem travessat el llindar de la mort és tan sols una possibilitat. Salvar-nos o condemnar-nos!, és a dir, acceptar o rebutjar l'oferta de l'amor de Déu per tota l'eternitat.

Deia sant Agustí que «es féu digne de pena eterna l'home que anihilà en si mateix el bé que pogué ser etern». En aquesta vida solament hi ha dues possibilitats: o amb Déu, o el no res, perquè sense Déu res no té sentit. Des d'aquesta perspectiva, vida, mort, alegria, dolor, amor, etc. són conceptes desproveïts de lògica quan no participen de l'ésser de Déu. L'home, quan peca, esquiva la mirada del Creador, i la centra sobre si mateix. Déu mira incessantment amb amor el pecador, i per tal de no forçar la seva llibertat, espera un gest mínim de voluntat de retorn.

«Senyor, ¿són pocs els qui se salven?» (Lc 13,23). Crist no respon a la interpel·lació. La pregunta restà, aleshores, sense resposta, i també avui, ja que «és un misteri inescrutable entre la santedat de Déu i la consciència de l'home. El silenci de l'Església és, doncs, l'única posició oportuna del cristià» (Joan Pau II). L'Església no es pronuncia sobre els qui habiten l'infern, però —tot basant-se en les paraules de Jesucrist— sí que ho fa sobre la seva existència i el fet que hi haurà condemnats en el judici final. I tot aquell que negui això, sigui clergue o laic, incorre sense més preàmbuls en heretgia.

Som lliures per a tornar la mirada de l'ànima al Salvador, i som també lliures per a obstinar-nos en el seu rebuig. La mort petrificarà aquesta opció per a tota l'eternitat.

T'ha agradat especialment aquest comentari?

Contemplar l'Evangeli d'avui

Subscriure un amic

Suspensió temporal

Donar de baixa

Contemplar l'Evangeli d'avui

Dia litúrgic: Dissabte XX de durant l'any

Escoltar en àudio

Text de l'Evangeli (Mt 23,1-12): En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”.

»Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit».

Comentari: Mn. Antoni CAROL i Hostench (Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Espanya)

El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit

Avui, Jesucrist ens adreça novament una crida a la humilitat, una invitació a situar-nos en el veritable lloc que ens pertoca: «No us feu dir “rabí” (...); ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra (...); ni us feu dir “guies”» (Mt 23,8-10). Abans d'apropiar-nos de tots aquests títols, procurem donar gràcies a Déu per tot el que tenim i que d'Ell hem rebut.

Com diu sant Pau, «què us fa pensar que sou superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7). De manera que, quan tinguem consciència d'haver actuat correctament, farem ben fet de repetir: «Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer» (Lc 17,10).

L'home modern pateix una lamentable amnèsia: vivim i actuem com si nosaltres mateixos haguéssim estat els autors de la vida i els creadors del món. Per contrast, causa admiració Aristòtil, el qual —en la seva teologia natural— desconeixia el concepte de la “creació” (noció coneguda en aquells temps només per Revelació divina), però, si més no, tenia clar que aquest món depenia de la Divinitat (la “Causa incausada”). Joan Pau II ens fa una crida a conservar la memòria del deute que tenim contret amb el nostre Déu: «Cal que l'home doni honor al Creador tot oferint-li, en una acció de gràcies i de lloança, tot el que d'Ell ha rebut. L'home no pot perdre el sentit d'aquest deute, que només ell, entre totes les altres realitats terrestres pot reconèixer».

A més, pensant en la vida sobrenatural, la nostra col·laboració —Ell no farà res sense el nostre permís, ni sense el nostre esforç!— consisteix a no destorbar la labor de l'Esperit Sant: deixar fer a Déu!; que la santedat no la “fabriquem” nosaltres, sinó que l'atorga Ell, que és Mestre, Pare i Guia. En tot cas, si creiem que som i tenim alguna cosa, afanyem-nos a posar-ho al servei dels altres: «El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor» (Mt 23,11).

T'ha agradat especialment aquest comentari?

Contemplar l'Evangeli d'avui

Subscriure un amic

Suspensió temporal

Donar de baixa

Contemplar l'Evangeli d'avui

Dia litúrgic: Divendres XX de durant l'any

Escoltar en àudio

Text de l'Evangeli (Mt 22,34-40): En aquell temps, quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li digué: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos».

Comentari: Mn. Pere CALMELL i Turet (Barcelona, Espanya)

Estima el Senyor... Estima els altres

Avui, el mestre de la Llei li pregunta a Jesús «¿Quin és el manament més gran de la Llei?» (Mt 22,36), el més important, el primer. La resposta, en canvi, parla d'un primer manament i d'un segon, que «li és semblant» (Mt 22,39). Dues anelles inseparables que són una sola cosa. Inseparables, però una primera i una segona, una d'or i l'altra d'argent. El Senyor ens porta fins a la profunditat de la catequesi cristiana, perquè «tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos» (Mt 22,40).

Heus aquí la raó de ser del comentari clàssic dels dos pals de la Creu del Senyor: el que està clavat a terra és la verticalitat, que mira cap el cel envers Déu. El travesser representa l'horitzontalitat, el tracte amb els nostres iguals. També en aquesta imatge hi ha un primer i un segon. L'horitzontalitat estaria a nivell de terra si abans no poséssim un pal dret, i com més vulguem aixecar el nivell del nostre servei als altres —l'horitzontalitat— més alt haurà de ser el nostre amor a Déu. Si no, fàcilment ve el desànim, la inconstància, l'exigència de compensacions de l'ordre que sigui. Diu sant Joan de la Creu: «Com més estima una ànima, tant més perfecta és en allò que estima; d'aquí s'esdevé que aquesta ànima que ja és perfecta, tota ella és amor i totes les seves accions són amor».

Efectivament, en els sants que coneixem veiem com l'amor a Déu, que saben manifestar-li de moltes maneres, els dóna una gran iniciativa a l'hora d'ajudar el proïsme. Demanem-li avui a la Mare de Déu que ens ompli del desig de sorprendre Nostre Senyor amb obres i paraules d'afecte. Així, el nostre cor serà capaç de descobrir com sorprendre amb algun detall simpàtic als qui viuen i treballen al costat nostre, i no solament en els dies assenyalats, que això ho sap fer qualsevol. Sorprendre!: forma pràctica de pensar menys en nosaltres mateixos.

T'ha agradat especialment aquest comentari?

Contemplar l'Evangeli d'avui

Subscriure un amic

Suspensió temporal

Donar de baixa

Contemplar l'Evangeli d'avui

Dia litúrgic: Dijous XX de durant l'any

Escoltar en àudio

Text de l'Evangeli (Mt 22,1-14): En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: ‘Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!’. Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat.

Llavors va dir als seus servents: ‘El banquet de noces és a punt, però els convidats no n'eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu’. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats. Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s'adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: ‘Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?’. Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: ‘Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits».

Comentari: Mn. David AMADO i Fernández (Barcelona, Espanya)

Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces

Avui, la paràbola evangèlica ens parla del banquet del Regne. És una figura recurrent en la predicació de Jesús. Es tracta d'aquesta festa de noces que succeirà a la fi dels temps i que serà la unió de Jesús amb la seva Església. Ella és l'esposa del Crist que camina en el món, però que s'unirà finalment al seu Estimat per a sempre. Déu Pare ha preparat aquesta festa i vol que tots els homes hi assisteixin. Per això diu a tots els homes: «Veniu a les noces!» (Mt 22,4).

La paràbola, nogensmenys, té un desenrotllament tràgic, ja que molts «no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci...» (Mt 22,5). Per això, la misericòrdia de Déu s'adreça cada cop més a persones més llunyanes. És com un nuvi que s'ha de casar i invita els seus familiars i amics, però cap d'ells no vol anar-hi; crida després a coneguts i companys de feina i els veïns, però posen excuses; finalment es dirigeix a qualsevol persona que troba, perquè té preparat un banquet i vol que hi hagi convidats a taula. Quelcom semblant passa amb Déu.

Però, també, els distints personatges que apareixen en la paràbola poden ser imatge dels estats de la nostra ànima. Per la gràcia baptismal som amics de Déu i cohereus amb el Crist: tenim un lloc reservat en el banquet. Si oblidem la nostra condició de fills, Déu passa a tractar-nos com a coneguts i segueix convidant-nos. Si deixem morir en nosaltres la gràcia, ens convertim en gent del camí, transeünts sense ofici ni benefici en les coses del Regne. Déu, però, continua cridant.

La crida arriba en qualsevol moment. És per invitació. Ningú no hi té dret. És Déu qui es fixa en nosaltres i ens diu: «Veniu a les noces!». I la invitació cal acollir-la amb paraules i fets. Per això, aquell convidat mal vestit és expulsat: «Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?» (Mt 22,12).

T'ha agradat especialment aquest comentari?

Contemplar l'Evangeli d'avui

Subscriure un amic

Suspensió temporal

Donar de baixa

Contemplar l'Evangeli d'avui

Dia litúrgic: Dimecres XX de durant l'any

Escoltar en àudio

Text de l'Evangeli (Mt 20,1-16): En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina i els digué: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just’. Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué: ‘Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?’. Ells li responen: ‘És que ningú no ens ha llogat’. Els diu: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya’.

»Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat: ‘Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers’. Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. Mentre cobraven, protestaven contra el propietari i deien: ‘Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor’. L'amo va respondre a un d'aquests: ‘Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i vés-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?’. Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers».

Comentari: Mn. Antoni CAROL i Hostench (Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Espanya)

Els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers

Avui, la Paraula de Déu ens convida a veure que la “lògica” divina va molt més enllà de la lògica merament humana. Mentre que els homes calculem («Es pensaven que cobrarien més»: Mt 20,10), Déu —que és Pare entranyable—, simplement, estima («¿És que tens enveja perquè sóc generós?»: Mt 20,15). I la mesura de l'Amor és no tenir mesura: «Estimo perquè estimo, estimo per estimar» (Sant Bernat).

Això, però, no fa inútil la justícia: «Us donaré el que sigui just» (Mt 20,4). Déu no és arbitrari i ens vol tractar com a fills intel·ligents: per això és lògic que faci “tractes” amb nosaltres. De fet, en altres moments, els ensenyaments del Senyor deixen clar que a qui ha rebut més també se li exigirà més (recordem la paràbola dels talents). En fi, Déu és just, però la caritat no es desdiu de la justícia; més aviat la supera (cf. 1Co 13,5).

Una dita popular afirma que «la justícia per la justícia és la pitjor de les injustícies». Sortosament per a nosaltres, la justícia de Déu —repetim-ho, desbordada pel seu Amor— supera els nostres esquemes. Si de mera i estricta justícia es tractés, nosaltres encara estaríem pendents de redempció. És més, no tindríem cap esperança de redempció. En justícia estricta no mereixíem cap redempció: simplement, restaríem desposseïts d'allò que se'ns havia regalat en el moment de la creació i que vàrem rebutjar en el moment del pecat original. Examinem-nos, per tant, com anem de judicis, comparances i càlculs en tractar amb els altres.

A més, si de santedat parlem, hem de partir de la base que tot és gràcia. La mostra més clara és el cas de Dimas, el bon lladre. Àdhuc, la possibilitat de merèixer davant de Déu és també una gràcia (quelcom que se'ns concedeix gratuïtament). Déu és l'amo, el nostre «propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya» (Mt 20,1). La vinya (és a dir, la vida, el cel...) és d'Ell; a nosaltres se'ns hi convida i no de qualsevol manera: és un honor poder-hi treballar i poder-nos “guanyar” el cel.

T'ha agradat especialment aquest comentari?